LA CLAU DELS SECRETS

 

LA CLAU DELS SECRETS

La Rosalia continua envoltada d’estris i coberteria mentre el preparat casolà adopta forma i color.

En Maurici obre la porta de la sala principal amb sigil. Puja les escales arrambat amb el braç dret a la barana per donar-se un impuls poc reforçat. L’home va pujant lentament i intenta que els graons no guinyolin per una fusta que comença a estar rautada i rosegada pels fregaments de les trepitjades freqüents. Arriba a l’habitació el costat del rebost en què la cansalada, embotits, conserves, envasos i ampolles es troben refrigerats per la fredor quallada a través del sota terrat. Abans d’entrar sospira. Agafa aire de cop, com si fos l’última vegada que l’oxigen, tot gentil, li permetés dilatar els pulmons. Es repenja contra l’envà i enfoca la mirada cap a l’armari guarda-roba. Damunt l’altell reposa el maletí. Ell beneit, creu que la Rosalia no té constància d’aquest artefacte. Abans de mudar-se a Manlleu el guardava en una de les habitacions dels corrals en què hi havia un bidó de fusta i la dona no tenia possibilitat d’accés. Però el bestiar es va extingir després de la venda ràpida a un pagès de la comarca que actualment viu a Torelló, i en Maurici va considerar tenir el maletí en una de les habitacions en què el matrimoni no feia estància per dormir. El bidó el feia servir per aclimatar ampolles d’aigua i vi. A casa no tenien celler. Només el rebost per temperar queviures i el bidó, connectat amb un cable a l’endoll, servia per conservar begudes que, en condicions normals, resultava inviable. Moltes vegades en Maurici pensava en tenir nevera isotèrmica, ja que resultava molt més manejable, però, d’altra banda, ho trobava innecessari.

Ell havia tingut llicència de conduir i de jove portava el furgó del seu pare. El maleter era espaiós i una nevera mitjaneta hi cabia perfectament. El problema radica que, en el dia d’avui, en Maurici ja no disposa de vehicle. Fa molts anys que va deixar de renovar-se el permís. Viure en un poblet completament arrecerat de la resta de viles i tenint fills que et poden traslladar amb facilitat als urbs, el mitjà de transport particular ja no és imprescindible.

Ara ja no és pot considerar un convivent fixe en el poble. Només és un estiuejant més afegit a la llista. Ell i la Rosalia pugen a poble per encetar un període de vacances. Més aviat, per inspeccionar i examinar els desperfectes d’una casa que ja no és el que era. Una casa que es manté amb una teulada abonyegada en què les teules ja no taponen el traspàs de l’aigua en cas d’esdevenir-se pluges. En Maurici sap que la casa té sortidors accessibles en què el filtre aquós pot regar les parets i deixar la casa gairebé inundada.

Recorda fa uns vint anys, com ell i la Rosalia es feien un fart de menester galledes per les esquitxades que les goteres emetien sense recança. L’aigua queia rajant amb una pressió famolenca que semblava arrossegava els ciments d’una casa de construcció centenària.

Un cop a l’habitació de la planta superior, en Maurici agafa l’escala de peu. Puja a poc a poc mentre sent les cames trontollar.

Gairebé creu que perdrà l’equilibri i es desplomarà inconscient davant d’un sòl impune. Les prediccions inicials, però, falleixen. No hi ha desmais. Només un cervell que barrina i deixa fluir pensaments circulars, com l’aigua que cau del terrat sense discreció. L’home agafa el maletí. Té la clau dins d’una capsa de ferro amb tanca. Gira el pany i veu la gran massa apilonada de bitllets. Agafa 100.000€ en metàl·lic. Els fica dins d’un dossier folrat per una plataforma de plàstic glaçada i introdueix tot el paquet en una bossa de cartó. Potser així és més dissimulat, pensa.