SANG FALLIDA
Ara sent la mateixa sensació de
rebel·lia. Una barreja de dues emocions ambivalents que no poden aturar-se.
Ràbia i culpa. Bàsicament, la vida s’ha encarregat de posar les coses al seu
lloc. Almenys, en Maurici a la casa pairal amb qui ha compartit un casori amb
la Rosalia ho pensa així. El maridatge emocional, però no el desatén. Més
aviat, tendeix a pronunciar-se com si la veu abstracte des d’un megàfon
escridassés l’home amb un reclam ressonant als quatre vents que no té retrocés.
En Maurici ha de fer el pas. S’ha
d’alliberar d’aquesta pesada infame que no procura moderar l’arrogant posada en
escena. Ara és hora, es diu l’home mentre mira el passadís de l’era que
es connecta amb el portal de sortida.
La seva dona, entretinguda amb les
exquisideses culinàries, molt concentrada en la tasca perquè les aromes siguin
homogènies i l’estofat pugui assaborir-se com una font de delícia insuperable,
no percep les enraonies mentals del seu marit. La dona sap però que la casa
amaga misteris. Hi ha fantasmes que no poden evaporar-se. La possibilitat de
poder-los polvoritzar i fondre la massa, exempta d’ossamenta, no es pot acabar
d’accionar.
En Maurici tanca els ulls mentre el
vent estiuenc s’entesta en despentinar la calvície que l’home té al descobert.
El vent sempre intenta netejar tota polseguera i partícules quasi invisibles
per l’ull humà. En aquest cas, la pressió eòlica no pot reactivar la seva
força, per arrossegar en Maurici cap a una situació, en què la ventilada
aplaqui els deures pendents d’execució.
La Rivella, es diu!
Tot un grup de cases. La majoria en estat d’abandonament desolador, sense
haver-se pogut remodelar, es troben ocultades a l’altra banda d’un tram de riu.
La Rosalia no coneix aquest indret. Tampoc els fills tenen constància que el
pare tingui algun tipus de vincle que el lligui amb aquella renglera de masies
desbaratades. El testament vitalici no té cap clàusula oberta que faci constar que
en Maurici sigui propietari d’alguna finca rudimentària.
Els seus besavis tenien terres
agrícoles a dojo. Eren com senyor feudals, grans terratinents que posseïen gran
part de les parcel·les que es trobaven deshabitades. Les edificacions no
vindrien fins dècades més tard. Ell, de petit, ja sortia a gambar per aquells
prats a un quilòmetre del poble i es quedava bocabadat davant la verdosa
planúria. La mandrosa majestuositat d’un paisatge que no tenia intenció de
condecorar les seves meravelles acolorides, tot i existir, deixaven en Maurici extasiat. De jovenet, pensava que
aviat heretaria tota aquella arrecerada vall. I evidentment, no va
equivocar-se. Els pares mai havien habilitat aquell espai per enriquir-lo amb
abono, pesticides o fertilitzants, a fi de produir fruits a partir de la
sembrada de llavors o esqueixos. Era un patrimoni, com deia ell de petit, de
joguina, de pessebre, només per contemplar sense retocs.
Enmig d’aquella prada tan extensa, no
obstant, hi havia una casa que havia pertanyut als avis d’en Maurici. La
pobresa, però d’aquella època, tan ofegadora de recursos tan poc guardonada de
mitjans per fer prosperar l’habitacle amb ingressos sòlids varen fer que quedés
mig descuidada. Aviat els pares d’en Maurici van vendre part de les terres de
la Rivella per comprar-se una casa de mitjana classe, per un cost molt
rebaixat. L’economia de la família Ribó sempre havia estat precària, tot i que
d’antany molts avantpassats estiguessin folrats de diners. No obstant, l’esclat
de la guerra mundial i la veritable resulta d’una decadència bèl·lica posterior,
més plena encara de traïdoria, era incapaç de compensar els testimonis que
havien de buscar refugi, gairebé a cegues, amb una desesperació bategant per
salvaguardar la petita fortuna que aconseguien a través de la pagesia rural.
Tot eren penalitats i miserables esguards infantils que es refugiaven a les
faldes dels adults, per evitar testificar els poblats que arrasaven els rojos.
Ja no hi havia companyonia, ni tendresa humana. Tampoc aglomeració
multitudinària a les places dels pobles més recòndits. Tot semblava
fossilitzat, massacrat per vides que sobreportaven la guerra a cop de
metralleta i amb el risc de no poder contar les anècdotes a les futures
generacions. La gana era l’aliada de la majoria de les llars. En Maurici va
viure aquella etapa desoladora en què de petit amb els pantalons esparracats,
la bragueta mig abaixada i una camisa destenyida pel fangar de les ribes i la
terra més humida per la pluja torrencial anava a les cases a demanar almoina.
Els esmorzars molts dies no es produïen. Un àpat al dia i prou. Un tassó de
llet calenta amb l’estufa de llenya carbonitzada per la fumera de les brases i
a vegades uns quants trumfos que, amb les arrels dels tubèrculs, podien créixer
i ja era suficient perquè el xicotet anés creixent. A vegades, es feia servir
una cuineta de butà que caldejava la cuina i semblava anés a espetegar per la
pujada brusca de les flames. Era com si es tractés d’un calefactor quan els
hiverns glaçaven de valent a les
serralades. Les muntanyes tenien els pics ben nevats i un pam de neu de més de
sis centímetres als camins no permetia circular amb normalitat. Les poques
collites que els pagesos adobaven quedaven espifiades pel gel i havien de
sacrificar animals per poder suplir la fam més cruenta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario