AMB LA SOGA AL COLL

 

AMB LA SOGA AL COLL

Ell pensa en tornar a notaria, parlar amb el senyor Mínguez i pactar altres clàusules. Vol modificar el redactat perquè el creu injust. Però no vol deixar en herència un caudal de bens suficientment solvents per als legítims  amb aquest deute que li premsa la gola. Ell té una família declarada. Ho sap del cert. Però és una família a mitges. Algun parentiu molt alligat es deslliga d’aquesta unió matrimonial que sempre li ha somrigut i ha conservat amb abnegació. D’altra banda, els dos germans i la Paulina són fills d’ell. No es mereixen quedar desposseïts per haver de mantenir una altra boca que li xucla l’últim cèntim de la seva pensió vitalícia.

De sobte, puja les escales d’un revol i abans d’entrar a la sala escolta si sent sorolls que provinguin de la cuina en què la Rosalia fa el dinar. Una flaire a fregidora li evoca records ja esvanits. Quan els fills eren molt petits i amb el pitet i els coberts aprenien a tallar la carn a taquets petits. També recorda alguna sortida cap a Fontmajor en què feien una barbacoa amb els veïns i aprofitaven per fer la carn de xai que degollaven. La costellada i les parts més greixoses del pit de l’animal acabarien convertint-se amb un rostit que condimentaven amb all i oli. Els espetecs a la graella no deixaven indiferents la canalla. Es miraven el procés de cocció a l’espera que els adults poguessin coure l’escapçament i començar a atipar-se sense excuses. Les brases semblaven ennegrir els núvols. El fum, enorgullit, pel seu circular torrencial, anava creixent i s’alçava fins a entelar la visió dels menuts que s’atansaven a mirar l’espectacle. Després hi havia xocolata. No faltaven rajoles de cacau que no eren rebutjades per ningú. Una xocolata que aromatitzava el paladar i feia que tot el veïnat la degustés sense cap gest de protesta. Quins temps aquells, en què tot estava harmonitzat! Quants anys, es pregunta en Maurici, abans de pujar a les golfes hauré de viure amb una imatge mental, en què la Rivella em turmenta, em compungeix, m’atropella com si un furgó amb la frenada brusca hagués produït un impacte fatídic en la meva musculatura? Ell no pot fer veure que no passa res. És cert que ha estat infidel. Amant de moltes amants, ha girat l’esquena a una dona poc assabentada de les maleses d’un marit colpit per l’esclat una guerra sanguinolenta i uns dies venidors que no floririen amb desvergonyiment. He d’entrar, pensa. Les cames se li entortolliguen, les sent incapaces d’avançar. Sap que amb aquest deute s’acomiadarà definitivament d’una pèrfida entremaliadura. Es fa vell i ha d’enquadrar els càlculs matemàtics que mentalment ha visibilitat, per fer una recaptació justa i equitativa amb les seus successors. Ara toca cometre un acte de generositat compartit. S’ha de reconciliar amb el passat, encara que també té un present que el demana. És com un crit d’auxili estret i ofegat però és el crit de la justícia. Ells s’ha de cordar les sabates, s’ha de vestir amb decència i ha d’anar a la Rivella. Tants anys suportant mantenir el mateix secret l’han fet caure. Li ha encetat llagues que ja no es poden cicatritzar amb la farmaciola convencional. Cap producte químic podrà desarrelar la perfídia comesa que l’ha fet encarar-se cap a un camí ple d’espinoses roses que es van clavant cor endins, sense compassió ni condolença. No hi ha mans que puguin aportar un petit farcell de diners per acabar amb una història altament tòxica. Ara li toca només armar-se d’agalles i concloure amb una antologia de records que han format una biografia paral·lela a la que ha compartit durant molt de temps amb la Rosalia. Per molt que furgui, sota les rajoles només hi ha un arrebossat de ciment. No queden objectes que puguin substituir els diners més esquitxats per patinades de joventut que no tenen ni caducitat ni opció a ser esmicolades. Aquest passat ara és un present que l’envesteix i fa que en Maurici es senti desproveït d’iniciativa. Un home amb tanta gosadia, tan emprenedor i tan fet al sacrifici, ara no té cap tàctica dissuasiva que el pugui retreure davant d’aquesta actuació perillosa. El risc a recaure és molt evident. La salut de l’home és bastant demolidora. Sent que les vèrtebres i el cos sencer han quedat envaïts per unes molèsties moderades, però a la vegada notables. El cap però el nota enterbolit, com atabalat pels pensaments profetitzats per desenllaços decadents.