UN CALAIX DE REVELACIONS
Tot el que xerrava eren fonts de
negociació amb pagesos, tractoristes, agricultors, rampillaries i manobres. No
tenia la força ni la voluntat d’emetre comentaris que afavorissin un gest de
sorpresa o d’estupefacció. Era una roda quotidiana de vivències esculpides per
una rutina ortodoxa. La Rosalia reconeix a hores d’ara la conducta evasiva d’en
Maurici. Aquest arribaria a casa arronsant el cap, contraient el tors i
desitjant aplacar-se al sofà a fi que la dona atengués degudament les tasques de
la llar. El diàleg normalment escassejava. No hi havia cap intenció afalagadora
que el matrimoni pretengués intercanviar.
El bufet, descolorit, destenyit,
rosegat per un desgast de fusta d’avet centenària tampoc necessita pregonar
res. En canvi, la Rosalia sí necessitaria que xerrés. Vol que el bufet li
reveli el rerefons que ella no concep com a real. Tot i considerar-se una dona
pragmàtica, voldria que el moble no li concedís, d’altra banda, el privilegi a
descobrir res que la fes patir. Però, ara ja està farta de girar l’esquena a la
veritat. Tanta sepultura, tanta retirada, tanta reclusió i introspecció
comprimides no són recomanables per mantenir la salut en bon estat psicològic.
Amb les dues mans, intenta obrir les
portes que contenen els panys platejats. Tiba i tiba amb força tot i que les
frontisses no cedeixen. Semblen encallades per manca de lubrificant. Fan una
mena de guinyol que no és benvingut. Insisteix. Va bellugant el pany. Sap que
la clau és al calaix de sobre. Almenys ella s’ho pensa, perquè a hores d’ara no
la troba. Hi ha però un farcellet de sobres buits, altres amb destinatari: Maurici
Ribó. Font de la Riba. Ell nom de pila de l’empresa ramadera que ell ha
regentat i els seus fills auxiliat. Un piló de cartes que estan desordenades, algunes
fins i tot arrugades, altres mig estripades i algunes enroscades com si
haguessin de ser llençades a una paperera. Ella s’esgarrifa davant de tant
desordre. No gosa però, obrir-les ja que n’hi ha un munt i no sospita que la
clau pugui trobar-se entre aquells embalatges fràgils. De sobte, un flaix molt
reflectant la condueix a agafar l’escala vertical. Potser entre les tasses
de cafè trobo alguna cosa, pensa. Hi ha figuretes de recordatoris de bateig
i de primera comunió dels fills amb llaços de paper de seda i lletres impreses
i gravades per un fons groguenc per un temps que no perdona. Entre les tassetes
també veu carpetes de paper de cartolina, ben encaixades, de les quals no en
recorda la procedència. No hi ha noms, cap insígnia que pugui fer-li refrescar
la memòria. Estan arreplegades al fons del compartiment. N’hi ha quatre. Dues
de color granat i les altres de color marfil. Ella continua palpant el fons
fins que, per sorpresa, veu un paper reixat en forma de saquet. Està embolicat
amb un llaç de roba de tela. És una mena de cinta nuada, que fa de barrera
perquè el contingut no pugui escapolir-se. Ella veu que està molt ben tancada i
l’agafa amb l’esperança de trobar-hi quelcom a l’interior. La llum de
l’exterior l’ajuda a descobrir un paper de xarol enrotllat de color beix que
sembla buit. La dona el treu amb la intenció de desembolicar-lo i, per fi,
troba una claueta. Un somriure il·lustra la seva cara empiocada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario