FESOMIES A L'OMBRA
La Rosalia es sent envestida per una claror aclaparadora. El finestró del menjador està entreobert, però els rajos que es filtren quasi l’enceguen. Decideix apropar-se per aconseguir una llum penombrosa. A la tauleta sota el compartiment de fusta, en què revistes i retalls de diaris vells reposen troba una etiqueta. Veu que es blanca i transparent i està gairebé enganxada a una de les cantonades del vèrtex inferior esquerre de la plataforma. Un tros de paperot més a llençar, pensa. L’agafa i se’l mira. D’entrada, no hi ha cap marca, lletra, codi ni xifra. Res de res. Li dona la volta com impulsada per un acte mecànic sense esperar res que la pugui incomodar.
De sobte, un número de compte corrent
bancari i unes inicials: JM, fan torbar la dona. En un instant la dona
no pot concebre el que veu. Aquestes sigles tenen relació amb una joguina que
va trobar a les golfes després que el
cosí d’en Maurici amb el seu fill Gerard estiuegessin a poble fa ara uns tres
anys. No gosa malpensar. No és la seva intenció desconfiar però d’avançament
percep que els golfes són una petita ranura de misteris. Ella no es vol
amoïnar. Vol pensar que es tracta d’algun client amb el qual el seu marit
compartia negocis mentre feia de ramader.
També vol pensar que des que és
pensionista, algun impost haurà de declarar a Hisenda, a fi d’assolir la
jubilació amb una retribució econòmica estable. Però les inicials li fan ballar
el cap. Tindran alguna relació amb el maletí que va cercar en un dels altells
de l’habitació traster que netejava l’últim cop? Hi ha algú que pretén ometre
la identitat perquè no es sàpiga que en Maurici no rendia tribut a les seves
comptes pendents de pagament? Els usuaris, però, que el visitaven per fer
transaccions comercials quasi mai es queixaven de l’home. En Maurici era
complidor, honrat, previsor i tan anticipat davant les despeses menys esperades
que tenia al seu càrrec un veí, en Ramón Carbonell, que li feia de secretari de
franc. Cada mes, a través d’un programa de càlcul, li avançava les operacions
d’entrades i sortides perquè en Maurici veiés en quina fase es trobava l’estat
retributiu. Les ovelles eren la seva manutenció i calia ser curós amb el ramat.
Però les defuncions s’amuntegaven i allò provocava que hi hagués desfalcs en el
balanç comptable. Els números, molts cops, no quadraven. Hi havia més pèrdues
que guanys. Gent que comprava algun oví però la carn no tenia la qualitat
desitjada. Algunes ovelles naixien amb defectes genètics. La Rosalia recorda
com el marit renegava amb tot el món i s’encaparrava en arribar a casa i li
contava com algun client volia interposar demanda per haver-li fet una venda
d’estafa. En Maurici no s’ho podia creure però l’alimentació que rebia el
bestiar no sempre propiciava que els clients estiguessin satisfets amb la seva
adquisició.
Ella creu que les inicials “JM”
poden pertànyer a sol·licitants que reclamaven un abonament per part d’en
Maurici per haver complert amb la paraula de ramader honest. Ho obstant, hi
ha un peluix que coincideix amb les mateixes inicials, la dona pensa mentre
present que en Maurici deu estar a punt d’arribar. En aquest pensament
llampegant, la Rosalia puja les escales precipitadament i s’encamina a la
segona planta. Es mira el bagul amb ironia. Vol pensar que tot el que hi ha
està enrunat. Segur que es tracta de material que ha quedat desaprofitat, però
no disposa de cap efecte transcendent. De cop tanca els ulls. Agafa aire.
Inspira amb lentitud, mentre té la imatge del peluix amb el petit brodat.
Recorda com en Maurici fa esment de la Glòria. Li diu a en Gerard que era de la
neta quan era petitona. La Rosalia potser està perdent la memòria. Potser
pateix una amnèsia sobtada que li ha fet oblidar els moments més gaudidors amb
la Glòria primogènita. Això és el que voldria creure, però molt cap endins la
intuïció primitiva la impel·leix a
cercar altres opcions.
Al fons del rebost, molt a prop de
l’entrada hi ha un bufet. És molt antic. Data dels avis d’en Maurici. És com
una mena d’antiquari que roman des de temps memorials. Les potes que els
sostenen estan quelcom torçades. Els compartiments són rectangulars, amb uns
panys metàl·lics que tenen un perfil ondulat. Semblen plaques d’inscripció que
es posen a les bústies per identificar els propietaris de les cases. Totes
elles, tot i l’antiguitat, brillen amb destacament.
La Rosalia obre la porta de l’eixida
per ser més efectiva en la cerca. Hi ha vitrines, en què col·leccions de jocs
de cafès i tes s’enorgulleixen de la posada en escena. Semblen escultures que
tenen faç pròpia, exhibida a través dels espais protegits per una pel·lícula
vidriosa. També es mira els gerros amb flors artificials; relíquies que
conserva des que va celebrar les núpcies amb en Maurici. Uns veïns ben situats
monetàriament els agradaven els objectes que emanaven d’una època classista i
les formes de les corrents escultòriques els fascinava. Tenien la casa plena de
figures d’art barroc, en què moltes estatuetes s’esculpien conservant un
perfilat sinuós, típic de la pròpia tendència artística. Anaven a botigues que
tenien descatalogades les obres que es mostraven a la gent i arreplegaven la
voluntat de clients que, a canvi d’un pagament irrisori, pretenien quedar-se
amb la vàlua d’un passat prodigiós. Estàtues de vímet, algunes de porcellana
grisosa amb petits efectes cromàtics ondulants havien captivat als Ribó. A cada
banda de la superfície principal i més ampla del bufet hi havia un parell de
cérvols que es disposaven, amb les potes davanteres enlairades, a voler grimpar
per les praderes confrontants. També es guardaven porrons i botes de vi a cada
extrem de les dues expositores situades al capdamunt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario