EL SECRET DELS POEMES
Poemes ben lligadets,
quin suplici tan amarg!
busco la paraula que s’escau,
i la cara se’m posa de babau.
Una pluja d’idees,
em va quallant les entranyes,
moltes paraules caòtiques,
en ment van transitant,
com un rajolí d’aigua,
que molt tímid, de la font va rajant.
Poemes que no tenen semblança,
quin greu disposar de tanta dialèctica mancança!
una s’entesta en trobar
aquell conjunt de línies que semblen rebrotar
dins d'un cervell creatiu que deixa surar
grafies que coincideixen, però no acaben de connectar.
I l’esforç sembla vague,
tot i que, al final, una llum d’inspiració
vol fer enginy i mostrar comunió.
Una forma harmònica,
al principi em deixa atònita,
sorpresa per la gran proesa
de començar a escriure,
sense plantejar-me què em trobaré
al final de la rima:
un ogre o una afectuosa princesa.
Tots els poemes son espavilats;
em deixen sola mentre invento,
amb un rostre totalment bocabadat,
frases al principi incongruents,
que van creixent de mica en mica latents
cap a un espai més fluid.
Caic en la temptació
de deixar-me portar per un bolígraf,
que, com un gos guia,
va reseguint mots emmudits,
que s'enfilen coll amunt amb alegria.
Poemes ben lligadets!
deixen espurnes al final de les lletres,
amb un talent, tots de la mà ben agafadets,
fa patxoca llegir.
Ja he arribat al final del camí
primer ple d’espinars,
després de roses cromades,
que van ballant, eixerides, com fades
en un espai transparent i albí,
i els poemes, per fi,
ja poden riure i celebrar la bonaventura
d’una radiant estructura.
Ai, poemes ben lligadets!
Ara sí que feu goig,
coordinats i abraçadets;
recitar-vos em plau,
ja que finalment us escau
ésser rendits tribut,
amb un festeig i un bon sarau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario