NITS EN PENÚRIA

NITS EN PENÚRIA 

Gairebé mai trobo el moment per sortir del cau que identitats menudes m'obliguen a visitar. L'aterriment és escandalós i prego a les forces omnipresents un miracle imminent. La font del miracle sagrat: la curació a partir de  la rendició davant de tanta barbàrie incrustada. 

El miracle de Jesús, abrigant-me i acollint-me, amb una mà beneïda i estretament lligada a la corrent del taoïsme filosòfic més universalitzat. Un Jesús que faci de pare exemplar, per poder sentir-me despresa d'un espai, que bombeja espurnes amb espetecs de gemecs d'una caldejada paor. 

El Jesús angelical el puc sentir en les nits més farcides de misteri i de misticisme. Unes nits ocultes i enfosquides, en les quals m'arreplego en un coixí, com un cargol encongit en la seva caparassa. Les persianes, mig pujades per on surten clarianes d'un cel de núvols rogencs. 

El cel sembla enrabiat amb la pregonera incessant d'oratòries que no s'esmorteeixen, malgrat voler aclucar el ulls i aplegar-me a un son ple de festivitat i de gresca. 

La badada cap al sostre de l'habitació em limita i m'obliga a mantenir-me en expectació constant. Tantes ombrejades, tant d' ombriu fan que la meva cambra es desnivelli. No sé si dormo desperta o em desperto havent dormit, de forma entretallada. 

El plor per un pare, que mai m'acull ni s'atansa al cobrellit, per asseure's una estoneta, premsa el meu cor de malenconia i de tristesa. Soc allí, tota sola, recolzant els braços contra el coixí, on el cap espetega rampells de deliri acusatori. 

Ara sé que el pare mai vindrà a fer-me consol davant múltiples desvetllades. Que mai s'arremangarà per acaronar les galtes, esquitxades per llàgrimes de regadiu cabdalós. Tot és fastiguejant i farcit de pena abundant. 

L'exuberància de la tristor més petrificant em deixa sense alè. Els meus pulmons no dilaten aire. Més aviat, suporten una mirada de ràbia ingràvida, d'un foc imponent que em temo mai més ja podrà apaivagar-se. Parpellejos agiten plecs de llum arraulida, en una nit farcida de brams...

L'OFEC DE LES BOMBOLLES

 

L'OFEC DE LES BOMBOLLES

Les entaulades i enraonies són una constant: crítiques subversives, atacs contra les guerres del món, escarafalls i ofensives als aliens i un llarg etcètera, que jo em faig un fart de suportar. 

Guaito la figura del pare i vull partir. Preparar les maletes, per sortir de casa a correcuita i ser acollida per una família forana, que em proporcioni la possibilitat de conèixer noves fonts de contacte, pastades a la meva alçada conductual. 

Aquest desig no és més que una quimera. Tot el que representa el pare dins la llar es converteix en una font de deliri gens utòpic. No predominen les gresques ni les rialles i això m'emmalalteix. 

La febrada és una constant literal en la vida d'infant. Una manera d'eliminar toxines a través de la suor del front. D'hivernar en una llar despoblada de caliu. Però alhora un mecanisme de defensa, per fer sobresurtir la mala maró d'un entorn eixancarrat de mala praxi. 

Necessito estones de repòs, en què les malalties febrils tinguin cabuda, perquè el cervell es pugui despullar de residus orgànics i regenerar-se imaginant una vida diamantada. Estornuts, mocs, refredats es mostren a cor obert i jo, a casa, expectorant la patologia del meu organisme per sentir-me més planera. 

La feixugesa motriu, però persisteix. Un cop sanejada de virus benignes, intento fer tombarelles i revolcades; salts mig acrobàtics tot i que el meu cos és com una balda hermètica. No existeix el modular mòbil i ho acuso amb escreix. 

De sobte, veus xipollegen en el meu cervell, com si formessin bombolles de sabó, que jo bufo per un espai mancat de força de gravetat. I sento com aquestes veus s'esplaien i tothom les pot escoltar sense recança. 

Penso en la possibilitat que tot plegat és una causa-efecte del meu malestar psicològic, i m'arribo a creure que totes les emocions que el cap verbalitza són escoltades als quatre vents. 

Les comportes de la meva intimitat estan obertes, perquè tothom faci pràctiques d'assetjament. Les parets, mentrestant, sembla volen esbufegar i esbotzar-se de forma natural, sense la provocació d'un moviment sísmic. 

Aterrida, miro a quatre bandes, per poder començar a reptar com un llangardaix i fer guarida amb l'amorosa clorofil·la d'una fulla, d'una desenvolupada grandària i ferma consistència. Flaires de fullam, possible em facin retrobar l'alè refrenat, en tantes decádes d'asfixia prominent,... 

EL BAILE DE LAS MARIPOSAS

EL BAILE DE LAS MARIPOSAS

Danzarinas alegres,

los prados vírgenes surcáis volando;

dulces y luminosos coloridos,

lucís en vuestros cuerpos y en el aire flotando.

 

Alzado vuelo,

mariposas jubilosas;

delicado duelo,

entre alas portentosas.

 

Las plantas se estremecen de placer,

al ver vuestras antenas desplegar;

sois el emblema del renacer,

unas bellas divas que, 

sin pretenderlo, humildes,

provocan un fabuloso

 y multitudinario despertar.

 

Alzado vuelo

mariposas jubilosas;

disputado duelo,

entre alas portentosas.

 

Estampados colores,

muestran la gracia de vuestra belleza,

se eternizan en el espacio,

emanando una noble grandeza.

 

Elegantes y apuestas;

un vivo paisaje 

que condecora la naturaleza;

realzáis la hermosura

 de un entorno verdoso;

tonos, formas y texturas 

parecen transformarse

en un retrato vistoso.

 

Un pincel repasa vuestro rastro,

una acuarela vuestros ojos,

trazos de pintura

 van bailando al compás de vuestro aleteo,

mientras sueño 

con crear una partitura con solfeo,

que enmarque cada movimiento, cada rodeo,

por un universo vasto, frondoso.

 Variedades cromáticas,

geometrías dispares,

 aromáticas fragancias,

donde todo se contorsiona

 al ritmo de una música

sin pretensiones ni arrogancias.

 

Alzado vuelo,

mariposas jubilosas;

disputado duelo,

entre alas portentosas.

 

Vuestro nombre os honra;

os volteáis como gracias divinas;

como si el mundo pudiese bailar;

como si las flores se liberaran de espinas;

como si el viento,

provocara un incesante estribillo,

con un tímido resoplar.

 

 

Alzado vuelo,

mariposas jubilosas;

disputado duelo,

entre alas portentosas.

 

Os conmemoro y a vuestra memoria os adoro,

mas cuando no os veo os añoro,

siento como sois el sinfín

de miradas que buscan consuelo;

en las nubes, en el inconmensurable cielo,

en el largo trayecto por la vida,

lleno de secretos, dudas

 y máscaras de terciopelo.

 

Con un lenguaje casi místico,

reveláis una fuente de sabiduría;

os paseáis sin furia ni ira,

en un vaivén liviano;

en un universo en calma;

con una conducta de ensoñación,

que deja entonar 

una inmejorable y melodiosa canción.

 

Alzado vuelo,

mariposas jubilosas;

disputado duelo,

entre alas esperanzadoras y dichosas.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PEQUEÑOS MILAGROS

 PEQUEÑOS MILAGROS

Andares vibrantes llenan los pulmones de aire renovado. Peregrinajes hacia tierras beatificadas provocan brotes de renacimiento que germinan y florecen sin cesar. Viajes interminables hacia un mundo bendito, que envuelve las pupilas de liviandad y armonía, cuchichea pequeños estribillos de insectos voladores que dejan rastros imborrables, enjuaga el paladar con sabores dulzones y ácidos y complace la piel con el viento, la lluvia y el manto de luz, rebañado por un sol ardiente.

¡Cómo desvanecerse en la nada sin poder apreciar las simplezas de una vida gloriosa! ¡Cómo no ensanchar horizontes con una mirada encarada hacia el triunfo predecesor! Tenemos infinidad de sutilezas que nos sonríen, que nos miman, que complacen nuestros sentidos en un aura viviente, contenida por un baúl condensado de sorpresas no descentralizadas.

Podemos exprimir al máximo momentos infinitos con actuaciones que pueden retroalimentar un alma que ya jamás renunciará al vivir. El morir será un deseo distante, alejado de la mente, que, recelosa, asoma hacia un atisbo benefactor, victorioso.

Es necesario fotografiar imágenes, panorámicas difusas para darles brillantez y esplendor magnificado. La vida es una galería de arte, en la que cuadros pincelados marcan un rumbo tenaz, una trayectoria hacia lugares sombríos, parajes torrenciales, zonas llenas de contrastes luminiscentes, que juegan con los cromatismos, pero en cualquier caso, nos invitan a dejarnos seducir por el despliegue de una exhibición franca, gratuita, sensata e inmaculada.

El mundo dirige su timón a fuerza de bravura y pertinacia por unos pasajeros a bordo, que se prestan a contemplar aguas rebosantes, nubes escamosas, astros lucientes, soles que lustran una aurora matutina, crepúsculos que se despiden anunciando un anochecer reposado, tormentas tórridas que dejan fregar suelos grabados por partículas arcillosas y minerales sedimentados, de una antigüedad ya aquejada por años de resiliencia.  

Montañas alejadas de la civilización primitiva rebosan altitud y gallardía; no se dejan intimidar por escaladores trepidantes que, apalancados en una soga tirante, despliegan el cuerpo hacia una gravedad desprendida, ligera de anclaje y soporte definidos.

Nuevos nacimientos en el ocaso y nuevas defunciones hacen que el mundo, lleno de arte y maestría, fluya sin control hacia un destino velado de realidad. Un destino despegado de cimientos y pilares de sustento. Un destino, que muy en el fondo tiene enraizado un surrealismo en el que cualquier noticia gratificante puede ondular las alas hacia un cielo raso y azulado, saltar con ahínco hasta tocar con las yemas de los dedos la textura de algodón de unas nubes engrosadas, brincar por las praderas como un caballo galopante y desincrustar la mugre grasienta de superficies afectadas por el óxido de una vejez ya no reversible.  

Tenemos la potestad de valorar y recrearnos con la sencillez de un mundo humilde, que se reverencia ante nuestros pies y reclama veneración y una cordura ilimitadas, para que el milagro de estar vivos pueda quedar inyectado en el jugo de nuestras células, en la raíz de nuestros genes, en la estirpe que nos une al mundo como pequeños muñecos de trapo, moldeados y versátiles, con un caminar hacia un futuro incierto y un presente eterno, que ya jamás podrán desfallecer ni ser lacrados en el intento de avanzar sobriamente, con una obcecada contundencia.

 

 

EL TEMPLO SAGRADO

 

EL TEMPLO SAGRADO

Casas, castillos fortificados, mansiones, torres de palacio, residencias tridimensionales. ¡Cuantas veces he soñado poder tener un abrigo para aletargarme, reflexionar, meditar, acompañar mi cerebro ante aquellos recuerdos saboreados con una exquisita dulzura!

Mi jardín prohibido no ha podido dejar germinar los esquejes de la rectitud, la fortaleza, aquella confianza que necesitaba para apalancarme en tierra firme y caminar sin tropiezos, sin hoyos profundos, que me harían descarrilar y confundir mi cadena de objetivos que necesitaba zanjar.

La casa de mis sueños tenía tejas rojizas, con una chimenea cimentada por ladrillos grisáceos. El comedor con un leñero en el que las llamas de un fuego chasqueante ardían con valor para climatizar un hogar arrollador. La habitación, con una cúpula de la que colgaban perlas diamantadas, personajes clásicos de leyenda, hélices giratorias,  que me ayudaban a viajar en estado sedentario hacia desiertos no monopolizados por la mano del hombre. Mi cuarto tenía que ser aquella torrecilla con la que me identificaba con historias populares como Cenicienta, Blancanieves, la Bella durmiente, la sirena, la Caperucita Roja. Cualquiera de ellas veía una mirilla que les permitía encontrar una tabla de salvación frente a los disturbios a los que se exponían.

Yo soñaba con la aparición de un hada madrina, un príncipe azul e incluso un paje real, que cada Navidad complaciese mis deseos tan determinantes para poder convivir en un ambiente familiar rebosado de compenetración, respeto y entendimiento unívocos.

Con una varita imaginaria, alzaba mis manos hacia un cielo fulminado, chispeado de estrellas inaugurales de esperanza. Otras veces pedía a Santa Teresa de Jesús, mediante frases ritualizadas, un cambio de vivienda en la que el amparo y el arrullo tuvieran una prevalencia ya reafirmada. Oraciones sagradas brotaban de una boca que quería formar un espacio dentro de una órbita gravitatoria, en la que fuera la protagonista de juegos, de actividades compartidas con mis antecesores, amables y cómplices ante mis fervorosos reclamos.

Las plegarias que de manera clandestina dejaba brotar por una boca amarga, sedienta por tener un hogar referencial de gratitud, no llegaban a cuajar ni dejaban rastros en cada uno de los pasos en los que decidía transitar.

Cada trazo, cada segmento, cada recorrido tenía ese lastre apergaminado, espolvoreado, forrado de un tejido del que ya no podía reconocer el colorido original. Mis andares dentro de la casa no eran reales. Estaban emperifollados por toneladas de maquillaje que acababan construyendo máscaras que ya no podían vislumbrar mi verdadera silueta. Mi mentón decaído, las pupilas contraídas, los pómulos contracturados por una rigidez impropia de una niña con ganas de volar hacia mundos sobrios; la boca, encapsulada y ahogada por un llanto apocado, tartamudeado, intermitente, sonámbulo.

¡Cuantos años han pasado y todavía recuerdo la casa hechizada por un conjuro en el que nada de lo que ocurría tenía cordura, lucidez y resplandor! Todo en un conjunto se había convertido en una ponzoña, un alimento que provocaba toxicidad en el alma y ya no podía enmendarse.

 Mi cámara de reposo fue reformada: muebles tapizados por una madera prensada y empotrados en una pared de un grosor saliente; muchas estanterías de libros que en mi niñez me habían ayudado a culturizarme y a desarrollar un saber universal que avivaba mis ganas de continuar espectadora de un mundo hipotéticamente feliz; lámparas de pie que iluminaban un escritorio en el que a veces mi biografía dejaba resaltar; más bien un diario personal, en el que todas las sobras de inquietudes y migajas desconsoladas de una desazón inmunda se solapaban ante una pluma estilográfica temblorosa, vacilante.

La soledad era mi aliada, pero también mi enemiga en un templo sacrílego, del que ya se había profanado la honradez y la predisposición al trato humano más humilde y noble. No obstante, la reclamaba. Era mi compañera abstracta, etérea, inmortal. Alguien anónimo, con un rostro intocable, invisible, impalpable, que nunca traicionaba mis intimidades y mis terribles pesares. Una compañera que me ayudaba a pasar desapercibida ante un templo de hogar que había inoculado el derecho a confesar a viva voz mi más terrorífica desidia.

 

EL DELIRI DELS CORS

 

EL DELIRI DELS CORS

Ara veig el rerefons i m'esgarrifo. Un pare prehistòric. Tot i haver vençut les eres de la història contemporània, no contempla la companyonia, el saber estar al costat d'un nadó plorós, que implora amor i tendresa. 

Tot han estat mancances. Carències que, a escala majúscula, m'han reduït a un cigró enmig d'un oceà ple d'ànimes mol•lusques que neden, es capbussen, suren i bussegen al compàs de la salubritat d'una mar rítmica, a toc d'onada. 

Una prominència que vol naufragar, per trobar a port un mascle personificat que em respecti i m'embriagui d'aromes grats i dolços per ser inoculats. A contrapartida, un pare entossudit en oferir-me queviures escampats en una taula quadriculada, també begudes i feixos de bitllets, per anar sobrevivint a la setmanada. Un pare que no creu en els amics de carn i os. Tot s'ha de comprar i malbaratar amb diners. Tots són possessions materials, estris, objectes, artefactes, aparells, dispositius estàtics i inerts als quals  atorga una vàlua immerescuda. 

I jo a recer. Fora de joc. Com en un taulell del joc de l'oca, en què les fitxes no poden formar part de les caselles, perquè la partida ja ha conclòs de forma prematura. S'ha introduït la mà del dictador per formalitzar preceptes que acaben amb la jugada espontània, entretinguda i amena. La mà del dictador que estigmatitza l'oci, les aficions, els hobbies més latents, que sempre he volgut salvaguardar. 

Un taulell imaginari. Imagino companys d'escola que em visiten fortuitament i m'avancen la distracció més significativa. Mes jo sé que volen com voltors, que venen avesats per fer de salvavides i procurar-me un present més motllurable. En el fons, actuen com arcàngels dels Déus: em porten missatges i em protegeixen d'un camí descarrilat de la cordura i del seny.

Mes no puc fer altra cosa que entumir el cervell. Estrenye'l, encongir-lo de tant pensar en ideals imaginaris, que m'agradaria reflectir en una cartolina com a tàctils i reals. 

I això mai arriba. L'habitació fa una olor de consumida. Hores i hores ideant jocs de mitja tarda, per evitar recrear-me amb el terratrèmol més feréstec de la solitud. 

El meu cos tremola i trontolla a toc de batecs coronaris. M'emociono amb tristor i desídia. La realitat es juxtaposa a la ficció i les meves estones d'oci són pregoneres de presències sòlides. El pare s'apaga. L'interruptor  encès d'una vida enllumenada no forma part dels seus plans primaris. Pare amb esperit de viatge en solitud i acompanyat per la seva ombra badoca i per un equipatge constituït d'una família, que camina com ostatges. Pertinences seves; envoltoris que, lligats, poden ser transportats cap a terres estrangeres. El pare que sent el delit de saltar la paret mestra i descobrir nous horitzons, planells, planes, llacunes i la mar salada. Tot un món per recórrer que li queda escurçat. 

Un pare que mai té la delicadesa de convidar-me a passar un Nadal feliç fora de les quatre parets tonificades de formigó premsat. Allí s'entaula i s'enfarfaga de neules i torrons. Desembussa el tap de cava i el fa espetegar enlairat mentre pretén, amb manca de traça, brindar per un any esdevenidor millorable i pròsper. 

Però allí queda l'intent. Es torna entorpit per una febre obsessiva a fer-se l'heroi de la vetllada sense un propòsit comú, a fi que m'avingui a poder desencallar l'alegria, que queda comprimida en el racó menys destacat i vistós dins d'un ànima empobrida d'estímuls brolladors.

PECES DESENCAIXADES

 

PECES DESENCAIXADES

Ara no puc canviar la percepció. La societat reivindica la meva llibertat psicològica. Pot resultar poc convincent a primera vista, perquè mig segle de vida l'he viscut amb una bena als ulls. I, en aquests moments, canviar aquest patró resulta punxegut. Fa mal a tot el cos. Me'l deixa baldat, ja que es tracta de recuperar una visió que sempre ha quedat anquilosada. 

Els éssers masculins entonen un paper imponent en aquesta presa de llibertat saturada. Estan allí. A l'ombra més estratosfèrica que vull dissoldre. Al llarg dels anys s'han fet els amos i senyors de la meva autoestima. M'atreveixo a dir que l'han adoptat com a pròpia. Han empunyat els palmells de les mans, han estès els braços i han aclaparat tones del meu preuat i latent plaer, ansiós per mostrar-se concordant. No s'han estat de res. Han retratat una imatge de mi flagel·lada. 

Una imatge que no dansa; no flaireja; no fumeja estones de goig. No es troba interna; una ment poc sintonitzada amb l'anar i venir verbal i físic. El contacte ha escassejat durant mig segle de vida pròpia. S'ha congestionat fins a formar una combustió emocional, en què el saber estimar recíproc no ha donat forma a l'existència més prematura. 

Pare de família absent, desentès, deslleial, desinteressat davant la meva capacitat psicolocomotora. També psicoafectiva i no menys important la plasticitat creativa. Això ha comportat conseqüències funestes. Ara ho sé i en soc testimoni actiu. 

L'actitud d'un pare que no ha obert fronteres per fer perpetuar la llum de la consanguinitat correcta, educada, formal i construïda per bones formes, m'ha fet lliscar de les mans moltes oportunitats daurades. Oportunitats, en què podia haver tastat la boca de l'aparellament abans, però, d'una ferma aliança amistosa. 

Tantes estones mortes i enterrades, en què jo pretenc exhumar el cadàver, en què m'he reconvertit, ha estat una meta de vida. Sortir del sarcòfag de l'aclaparament asfixiant de crits i soroll; de l'embussament majèstic que ha fet que  m'endinsés cap al fons de la foscor, només acaronada per la solitud i l'apatia. 

LLIGAMS FUGITIUS

LLIGAMS FUGITIUS

Les visites d'unes ànimes bessones que suporten el temps del present ja tenen bateig. Un nom en majúscules que les torna sinceres i honestes. No sembla que tinguin intencions que puguin desenterrar un efecte perjudicial en el meu cor. Explícites, xerren a tot pulmó, amb una adrenalina que enlaira una fumerada d'alegria  i d'èxtasi oral.

A estones, estic una mica acovardida. L'expectativa fa que em retregui de les fregues de paraules ben modulades a cau d'oïda. No hi ha plenitud de confiança. Desvio encara la mirada cap a terres foranes. Fujo de la mare terra, que engloba aquesta pràctica comunicativa tan ben portada per a les fonts que busquen un nexe, un vincle, un enllaç que aliï els interventors ben avinguts, a ajudar-me a renunciar a rendir-me al caos més patètic. 

Tinc por. Molta por. Ho he de confessar sense embuts. És una por embrutida per un pasturar fangós, en què sempre m'he vist rondant. Una por que m'ha fet descarrilar sense fre davant un temps joiós, que aclama glòria. 

La felicitat i el desig; L'anhel i l'esperança; la bonaventura i la prosperitat. Quantes qualitats a mitges m'han mancat per fer posar en joc el meu equilibri emocional. No els he atorgat la qualitat de créixer, prosperar, tenir èxit, assolir una fama, per acabar amb un dolor ja defallit en forces per continuar perpetuant-lo.

Mes no puc oblidar aquesta por en presència d'altres entitats, que pretenen una comunicació furtiva. Sembla que vulguin, a vegades, envair el meu espai de recolliment, per les ànsies d'extrapolar l'entusiasme per la vida. 

Ganes de cercar activitats que puguin millorar el meu aquí i ara. Voler sortir a escampar la boira és un recurs gens descartat com a viable, dins del meu estatus de quietud impassible. Una paralització de tot el meu contingut de compromisos, obligacions, deures, gestions i encàrrecs a ser atesos que la vida, en avançar, en sentit lineal comporta. 

Mes he construït un efecte transversal. Eixos que enclaven dues polaritats: Alegria i tristesa s'han contraposat. Han dirigit una ambivalència de sentiments entortolligats que no volen dimitir. I en aquest punt, em noto quelcom encallada si abandono les concavitats de la paret mestra, per renunciar al meu aïllament social. 

La societat em clama; m'aplaudeix, m'escridassa, vessa un interès cap a mi que el noto tibant i altiu. Un punt de mèrit es torna presumptuós. No m'agrada percebre aquesta realitat. 

Vull escorre'm per una fosa comuna, en què tots els mortals que tenen por davant aquesta demanda desisteixi. La por de l'engany; la por de la perfídia; la por de la tirania; la por de la nostàlgia; la por de la frustració; la por de la derrota;.. Déu meu! Quantes fases pot arribar a adoptar la por. La meva concreta adopta les màscares, que sorgeixen dels antecedents lligats a la família. 

Una família que, molt en el fons, és postissa. No hi ha mestratge; un art al qual se li pugui meritar, en què l'enraonament més delectant tingui raó de ser. Tots són mots bàrbars; paraules deslligades de la cordura i de la lucidesa. Una compostura barroera i masclista. Un imant, en què em sento atreta per un bucle emocional plenament trampós. Un parany d'on no puc escapar. L'escapoliment no forma part dels meus projectes de futur. 

Ceguesa mental que m'ha empaitat. Més de mitja vida he pogut entreveure flaixos de llum parpellejants, però sempre en companyia d'ombres, de paor de glaç, i avesades a la conducta més terrorífica. 

VEU TRÈMULA

VEU TRÈMULA 

Aquest és el meu present. Va formant segments rectilinis, tot i que, a vegades, es desvien de nivell i despunten formes un tant il•lusòries. Un present marcat per un temps que vol abandonar el ritme més savi de tot cronòmetre.

Puc notar un parèntesi de descans. Les ànimes alienes ja no irrompen aquest vaivé. Estan una mica arraconades. Més aviat, arrambades d'esquena a mi. Encarades cap a la paret mestra, que fa temps va provocar una ruptura emocional. L'actitud amb les ànimes és impàvida, però alhora plena de temor. La paret mestra té moltes totxanes que fan que em faci intocable i invisible per segons. 

Massa arrecerada, sempre he fet habitatge en una llar plena de despropòsits i d'indignació. La llar indigna turmenta la meva ment. És un espectacle llastimós, en què l'il·lusionisme es panseix i s'acaba morint. Sucumbeix sense força per ser després restaurat. 

Res ni ningú pot enderrocar la paret mestra i això em provoca una opacitat visionària d'amplitud i d'expandiment. 

Aquesta paret, de sobte, s'eixampla. Per fi, les frontisses se separen de la forma original i van ocasionant un saber estar en la llar on em faig un lloc. 

En aquest indret tot comença a blanquejar. Sento els batecs del paviment sota els peus. Aquests s'enclaven i ja no hi ha retractament. Sembla que em vulgui voltejar. Efectuar tombarelles que fan que la panoràmica més realista agafi un motlle millor portador. És com un refugi més segur. Assegura el meu confort. 

Una zona que ha fet ja un tomb radical, sense assenyalar punts cardinals que, per inèrcia, s'atansaran cap al Sud. Cap a l'illa de l'enfonsament més immediat. 

Cada cop em noto més enfortida. El risc de recaure en aquesta llar de confort ja no es fa factible. Malgrat les ombres, que dansen voleiant el meu cap, per negociar una treva i agafar després embranzida, els manca el reguitzell d'emocions duals. 

La dualitat és menys inestable. No hi ha contraposicions. La solidesa i l'aclaparament sensorial tenen cabuda en el meu nou món. Boques obertes, que es llepen els llavis, articulen mots i em burxen per encetar una xerrameca melodiosa, han aterrat a temps. 

En aquest nou temps, les ales no s'han esguinçat i les boques s'apropen a la meva per anunciar un intercanvi dialèctic. Encara, però, hi ha estones en què tot és massa difós. 

La marxa per poder enraonar sense que intercepti una certa paràlisi mental es fa farragosa i costosa. Una filera de dunes atempten la meva voluntat per poder agafar alè. Jo, però, vull escalar i, en recuperar aire, deixar-les pràcticament abandonades a la sort. 

La pràctica de l'enraonia es fa més intensa dins d'una càpsula d'inquietuds, en què pretenc trencar amb el meu tarannà taciturn i airejar-lo als quatre vents. 

ÍNTIMS RACONS

 

ÍNTIMS RACONS

Tinc municions. Petits extractes d'artilleria que espeteguen a la cara de qui vulgui irrompre el meu territori. El meu espai és el meu espai: íntim, recollit, arrecerat, dissimulat, tímid, precavut, ple d'harmonia impresa en les entranyes d'un esperit que ja ha aconseguit la maduresa. 

A cop de llança i d'espasa, he aconseguit madurar. Molts enderrocs han esllavissat el camí per, després, alinear un sender decidit davant la projecció d'ideals onírics: petits somnis que acompanyen un despertar diürn en constant revolució. No hi ha víctimes ni victimistes. Ni botxins ni dictadors. Tampoc demòcrates ni gent que, en estat d'embriaguesa, vulguin imposar criteri davant la forma de comparèixer en societat. 

Sembla que ara tot es fon. Com els glaçons. Com els pols Nord i Sud. Com els icebergs que es descongelen per una onada massiva de tòrrida calor. Tot es va fonent a un ritme alentit. Però es fon. 

No hi ha un present, en què les lleis inviolables tinguin un imperi format de gladiadors. No hi ha lluitadors per la guerra més mal portada cap a la insana esclavitud dels habitants d'una parcel·la. 

Em veig en aquesta sintonia. Sola, en aparença, una mica desprotegida, amb un nombre raquític de familiars, a vegades desannexada davant la multitud social, pel fet d'haver-se fracturat lligams retrospectius. 

El passat ha fet mal i comporta punts de sutura que costen de cicatritzar. Però les cicatrius sempre són inertes. El seu estat de mort gairebé roman. 

La permanència mortífera és una constant de vida en el present que vaig exprimint. A vegades penso en l'il·lusionisme: la màgia pionera dels trucs, els números secrets que aboquen a l'escenari partícips, que fan que les pupil·les quedin enllustrades per unes actuacions una mica fantasioses. Tot és místic, però alhora palpable, tàctil, sòlid, motllurable.

Els màgics distreuen l'expectació més badoca i encuriosida. Juguen a ser heroics personatges que fan que tothom viatgi cap a esferes de somnis, en què un perd la noció de la ficció. Tot el que es creu acaba sent possible. 

Desapareixen barricades i murs prou alçats, per deixar pas en mi a un espectacle ple d'extravagància, d'impacte, d'elegància i d'un implícit toc de clamor. 

NAIXEMENT EN RETARD

 

NAIXEMENT EN RETARD

Això factura un cobrament que no és revertit. Però sí es pot transmutar. En aquesta fase ara em trobo. Pretenc tancar una etapa dissecada, per obrir-ne una de prou tendra i flonja, que em permeti ser permeable; una flexibilitat en els gestos, les mirades, els somriures, les paraules. 

Quines virtuts poden aflorar si les ombres empaiten la meva pulcritud emocional? Procuro deixar ruixar un plugim desinfectant, per evaporar l'espessa negror i tapiar-la, així, permanentment. No forjar mai més en el seu caprici d'existir ni en l'afany del seu alter protagonisme.

Perversa i altiva, fer que la reina ombrívola es vagi empetitint. Vagi encongint l'esquelet simulat, perquè em pugui fer un lloc cap al clarejat més vistós. La transmutació pot comportar quelcom de neguit, ja que s'han d'invertir constrastos de llum.

La foscor, llum opaca. Llum que va desfilant pel pòdium de l'estrellat, per després fer-se menys translúcida, a mesura que les adversitats de la vida s'aventuren a ser punyents. Llum que vessa irradiació sense obstacles, quedà privada a base de renyades, mots insultants i despectius i afers despòtics. 

Aquí radica l'origen de qui soc. La genealogia no constrasta amb l'estat del benestar. És un escorxador, en què membres participants volen tapiar el meu llibertinatge. Sí, he dit llibertinatge. Una orgia d'emocions escapçades, que es manifesten sense cap model de govern. 

Les figures consanguínies no dirigeixen el meu camí. Estan allí presents, com titelles embabaiades. No tenen veu ni vot en el meu espai privat. 

Puc socialitzar sense restriccions. Les ombres punxegudes, però, que es van enclavant a la cavitat de l'ànima, allí no tindran cabuda d'existència. Volen soscavar fangues immenses, però mai formaran un tanc militar; un congost entossudit a voler fer de mi algú paràsit: que menja, dorm, camina i xerra sota la supervisió d'algun mentor. 

No hi ha flaires putrefactes; aromes consumits i consumats per l'amargor d'un ambient destirotat. Puc viure respirant l'oxigen de l'atmosfera, sense sentir la necessitat de taponar el nas, per una olor ofensiva i repudiable.

Però no em fa gràcia predicar als quatre vents el perquè d'aquests records aromàtics. Sobretot perquè comencen a decaure; a inclinar-se jeperuts cap a un destraler precipici.

La caserna de militància dèspota mai juraria presentar-se com a reclutada, per emetre una ordenança irrevocable cap a la meva manera de viure. Poder manipular una ment verge d'ensenyament, d'alliçonament, d'educació cívica, de moral conductual i de directrius portades cap a una bona cohesió social, no es troba dins les seves prioritats. 

De manera sobtada,  ja he renunciat a continuar capbussant-me en els pensaments somicants, que es van voltejant per una aureola enterbolida i insulsa...